La Cecília ja tenia una parella de fox terriers, en Max i la Lueta, i no pensava tenir cap altre gos. No obstant això, el destí li tenia uns altres plans preparats. Un dia va trobar un llebrer molt prim, que ni tan sols podia caminar, a sota d'un cotxe. “Era com un esquelet”, relata la Cecília. “El vam portar a la policia i no portava xip, així que ens van dir que havíem de deixar-lo a la protectora”.
El gos s'estava morint i la Cecília no va tenir el coratge de deixar-lo sol, així que va signar els papers i se'l va emportar a casa amb la intenció d'acollir-lo de temporalment. Però el que va començar com un gest d'ajuda va acabar en una adopció en tota regla. Van batejar el llebrer amb el nom de Bruno i aquest es va convertir en un més de la família. Al principi temia que en Max i la Lueta no l'acceptessin, però en Bruno estava tan malament que els gossos no van ser capaços de posar cares llargues amb el nou convidat i el van acollir com un més.
Al cap de poc temps, la Cecília va descobrir una cosa molt particular. “Ens vam adonar que en Bruno estava bé amb nosaltres però que tenia por d'altres persones. Quan se li apropava algú, tremolava aterrit”, explica amb pena. La família també va notar que l'atemorien particularment els nens, les rodes i els pals. “Durant els primers dies, quan em veia amb l'escombra, s'amagava sota el llit”, recorda.
La Cecília es va adonar que necessitava ajuda i el va portar a teràpia
El cert és que en Bruno tenia molta por. La Cecília no sabia per quines experiències doloroses devia haver passat, però tenia la certesa que alguna cosa no anava bé: “Arribàvem a casa i sempre havia fet alguna trapelleria i s'autocastigava. A l'hivern sortia al jardí i es quedava allà tremolant de fred. Estava trist, com si tota l'estona l'estiguessin a punt de pegar”. La situació va empitjorar i les destrosses eren constants, però ¿com es pot renyar un gos que tremola de por? Aleshores la Cecília es va adonar que necessitava ajuda i el va portar a teràpia.
Amb l'especialista en comportament caní, primer vam treballar amb altres gossos, perquè en Bruno no els tenia por. Després formàvem una grup de gossos i persones perquè s'anés integrant. L'exercici final consistia en formar un cercle de persones i que en Bruno s'assegués al centre sense por. ¡I ho va aconseguir!”, relata la Cecília emocionada. Després, va ser hora de tractar la fòbia que tenia a les rodes i els pals. “Posàvem pel seu camí coses que no li feien por, com ara les llaminadures. Més tard, vam introduir les bicicletes i els monopatins. Fèiem que es concentrés en els elements que no li feien por. Després d'algunes sessions, en Bruno podia passar prop de rodes i pals sense que li fessin por”.
Tant d'esforç va tenir la seva recompensa
Afortunadament, tant d'esforç va tenir la seva recompensa. Alhora que deixava enrere les seves pors, floria de mica en mica el veritable caràcter d'en Bruno: juganer i sociable. “Un dia vam sortir a passejar i ens vam trobar un aneguet que ens seguia. En Bruno es va portar tan bé amb l'aneguet que vaig estar a punt d'emportar-me'l a casa. Li va fer petons sense parar durant una hora, jugava amb ell, el tocava amb la poteta com dient-li ‘No tinguis por’”, comenta somrient.
Avui en Bruno té dos anys i és un gos molt feliç a qui li encanta que l'amanyaguin i li donin afecte. El canvi ha estat sorprenent i es nota fins i tot en els petits detalls. “Abans dormia sempre fet un nus, com si tingués por, i ara dorm completament estirat damunt del llit”, afirma la Cecília, orgullosa d'haver ajudat a desterrar les pors del seu adorat gos.
