Aitor Aitor Aitor Pedro y Aitor
vincle tenir cura

En Pedro i l'Aitor, sembrant esperança

En Pedro i l'Aitor, sembrant esperança
Pedro

Pedro

Jardiner i rescatista voluntari

Aitor

Aitor

Pastor alemany, el va acompanyar durant tretze anys

En Pedro Frutos és jardiner i l'Aitor és el pastor alemany que el va acompanyar durant tretze anys. En Pedro i l'Aitor no són un amo i gos com la resta. Junts van participar en més de 600 rescats a Catalunya i en 12 terratrèmols a diferents llocs del món. Entre cases destruïdes, històries de vides trencades i cortines de pols, l'Aitor buscava el batec d'un cor o perseguia un rastre o un indici esperançador, que el portés a un cos amb vida.


En Pedro va començar a fer de rescatista voluntari i molt aviat va entendre que l'entrenament de l'Aitor era essencial per guanyar efectivitat en els rescats. Per això va invertir fins l'últim dels seus recursos en la cura i la preparació del seu gos.


Sempre que va ser necessari, l'Aitor va ser-hi
Sempre que va ser necessari, l'Aitor va ser-hi


Junts van volar a Turquia per ajudar en el terrible terratrèmol que va assolar el país. Només d'arribar, es van trobar amb un imam que buscava les seves dues filles entre la runa. En Pedro li va oferir ajuda però l'home la va rebutjar. “Vam estar una hora i mitja esperant sota la pluja, fins que, desesperat, vaig demanar ajuda a un intèrpret”, explica en Pedro. “Si ens deixa deu minuts, trobarem les seves filles”, va dir el traductor a l'imam. “No et dono deu minuts, només en tens cinc”, va respondre l'ancià, immutable. Tothom es va apartar i en Pedro va donar l'ordre a l'Aitor que, en només un minut, va aconseguir trobar les nenes.


“Sempre que va caldre, l'Aitor va ser-hi”, explica amb emoció en Pedro. “Mai cap queixa, amb pluja, amb vent, després de setze hores d'avió sense menjar ni beure, sempre estava disposat a sortir a treballar”. L'Aitor va actuar en catàstrofes terribles, com la del terratrèmol d'Haití, i no va abandonar mai aquells a qui només els quedava un bri d'esperança. I és que els rescats s'havien convertit en la seva raó de viure. No podia aturar-lo res quan buscava víctimes entre la runa. Tampoc a en Pedro.


La vocació del jardiner va arrelar tan profundament que va decidir fundar una ONG amb els mitjans que tenia a l'abast. “Formem a grups de tot el món. Deixem molt clar que aquest no és un camí fàcil, és un camí de sacrifici”, afirma en Pedro. “Qui vulgui dedicar-se a aquesta tasca ha d'entrenar-se de valent, entregar-se en cos i ànima”.


Qui vulgui dedicar-se a aquesta tasca ha d'entrenar-se de valent
Qui vulgui dedicar-se a aquesta tasca ha d'entrenar-se de valent


Cada cop que en Pedro i l'Aitor tornaven al jardí de casa, la desgràcia quedava enrere. Però els seus ulls havien enregistrat imatges difícils d'oblidar. “He vist coses increïbles. De vegades em queien les llàgrimes sense parar. Però havíem de continuar”, relata en Pedro. “En aquells moments, l'Aitor sempre s'apropava. S'estirava al meu costat com dient ‘Jo no et molesto, però sóc aquí’”.


L'Aitor es va jubilar després d'onze anys i mig de labor incansable. El 2012 va rebre el premi de la Fundació Affinity al “Gos Excepcional” de l'any. En Pedro i la seva família li van brindar una vida tranquil·la i plena d'afecte fins que va morir als tretze anys. L'Aitor descansa al jardí de casa seva, des d'on en Pedro, avui encara, continua sembrant brots d'esperança als que ho han perdut tot amb l'Abu, el seu nou gos de rescat.


EN AQUESTA HISTÒRIA