Quan la Yeli va deixar Almeria i va instal·lar-se a Barcelona, no s'imaginava que coneixeria algú tan especial, però al cap de dos anys va aparèixer la Nola, una gateta amb la qual ha compartit totes les anades i tornades de la seva vida.
“Tinc la meva gata des d'abans de conèixer el meu home i de tenir el meu primer fill. La Nola és amb mi des que vaig començar a estudiar la carrera”, explica la Yeli emocionada. Afegeix: “Quan vaig conèixer en Santi, el meu marit, la gata n'estava gelosa i la vaig haver de deixar a casa dels meus tiets”. Aquest petit contratemps es va resoldre quan, durant un estiu, mentre la Nola passava per una afecció als ulls, se la van tornar a quedar. Des de llavors, “la relació d'en Santi amb la gata ha anat millorant”, explica.
La personalitat de la Nola ha canviat amb el temps
Després de tants anys de convivència, la Yeli té moltes històries per explicar de la seva gata. Ella recorda que, de petita, la Nola era molt juganera i independent, i que sempre la sorprenia amb alguna malifeta. “Un dia, quan tenia pocs mesos, no la trobava per casa. Vivia en un segon pis i quan vaig mirar per la finestra va veure que era al carrer, sota d'un cotxe. Per sort no li va passar res”, explica alleujada. En una altra ocasió, explica com la gateta va avisar tota la família que hi havia una fuita d'aigua: “Començà a miolar i ens va alertar. Vam veure que la cuina estava tota plena d'aigua. Amb ella m'han passat milers de coses, anècdotes del dia a dia”.
En quedar-se embarassada del seu primer fill, la Yeli va ser conscient de les precaucions que li calia prendre per no caure malalta de toxoplasmosi. Tot va anar com la seda i quan va néixer el nadó, “la gata es plantava davant del bressol i el vigilava, però sense apropar-s'hi mai. Ara que els nens són grans, quan veu que juguen a pilota, ella es posa al mig per intentar que algú li faci cas”, diu rient mentre recorda que, amb el temps, s'ha fet més afectuosa i busca la proximitat dels nens, que “la tracten com la seva gata, l'amanyaguen i li obren l'aixeta perquè begui”.
El que més sorprèn la Yeli és veure com la personalitat de la Nola ha canviat amb el temps, i és que vint anys no són pocs per a una gata. “Abans es deixava raspallar, ara no vol que la raspallis; s'ha tornat com una persona gran, amb les seves manies i les seves coses”, explica al mateix temps que s'entristeix quan pensa que un dia no gaire llunyà deixarà d'estar amb ella.
Vint anys no són pocs per a una gata
Però malgrat l'edat, la Nola no deixa de donar satisfaccions a la Yeli. Per exemple, l'últim estiu que van passar al seu apartament de la Costa Brava, la veia tan feliç que ella mateixa s'alegrava. “Tenia pretendents, venien a veure-la gats que es colaven per casa”, relata.
La lleialtat de la Nola pels seus amos es palpa en cada manyaga que ofereix quan algú de la família està malalt o trist. Per això la Yeli no dubta a afirmar que ara, quan més la necessita, està en deute amb ella: “Una gata velleta requereix certes obligacions. No és una joguina i no la pots abandonar. Saber això és molt important per als nens i per als grans”.
Quan la Yeli mira la Nola nota que la seva mirada ja no és tan brillant i vivaç com abans, però també sap que aquells ulls guarden els records de tota una vida compartida.
