Una bicicleta o uns esquís, un gos i la natura com a teló de fons són els elements que donen vida a la passió d'en Víctor, un noi de només 23 anys que ja ha aconseguit competir de manera professional en l'skijöring i guanyar diversos premis. Entre ells, en Víctor se sent particularment orgullós del primer lloc assolit en l'última edició de la Pirena Advance, un somni que acariciava des que era nen, quan els seus pares el portaven a veure les competicions.
Però en Víctor Carrasco no competeix sol: la Nuca, l'Enia i en Prinsen són els seus companys de cursa; sense ells el seu èxit no hauria estat possible. La Nuca és una gossa nòrdica que ja té sis anys i pot presumir d'haver estat la segona de fer tota la Pirena Advance, una competició farcida d'etapes difícils que molt pocs gossos són capaços de completar. En Prinsen, de quatre anys, li segueix els passos i ja ha estat dos cops Campió d'Espanya. Sobre l'Enia, la més petita, en Víctor diu rient: “només de posar-li l'arnès per primera vegada, va començar a tirar com una boja”.
El que més atreu a en Víctor d'aquest esport, que no gaudeix de tota la popularitat i el suport oficial que li agradaria, és “la velocitat i la relació amb els gossos”. De fet, no n'hi ha prou d'alimentar-los i entrenar-los, també cal que es converteixin en els seus amics incondicionals. “Malgrat que són gossos de treball i, per tant, necessiten una disciplina i un ordre, cal amoixar-los, perquè, si no ho fas, no corren”, explica. En Víctor ho sap molt bé perquè ha viscut aquesta experiència en carn pròpia: “un dia, en una cursa, un gos no va voler córrer i jo tampoc no ho vaig poder fer. Ells corren perquè els agrada córrer. N'hi ha d'altres que si no els dónes afecte, poden tenir una mala experiència i deixar de córrer d'un dia per a l'altre”.
Ells corren perquè els agrada córrer.
En Víctor està convençut que “amb el gos de trineu es crea un vincle molt més especial”. Al principi pensava que tots serien iguals, però amb el temps ha descobert que cadascun té la seva personalitat: “hi ha moments en què un vol jugar i l'altre diu ‘deixa'm en pau que ara no vull jugar’. Tenen les seves topades diàries però es porten bé. On va un, hi van tots. Quan troben un gos més grandot, l'esquiven, però si van tots tres junts se senten forts”.
Per a en Víctor, el dia a dia no és senzill, sobretot perquè ha de compaginar la seva passió pels gossos, l'skijöring i el bikejöring amb els estudis de Biologia Ambiental. Almenys tres dies per setmana es lleva molt aviat i recorre diversos quilòmetres, ja sigui en patinet o en bicicleta. No ho fa només per ell sinó també pels gossos: “el dia que no corren els fa falta alguna cosa, ho porten a dins”, explica. En Víctor no dubta a afirmar que això de córrer ho porten als gens i que només cal guiar-los perquè despleguin tot el seu potencial.
Amb el gos de trineu es crea un vincle molt més especial
Avui en Víctor no pot imaginar-se la seva vida sense els gossos, “són com la meva família, comparteixo els 365 dies de l'any amb ells. Et canvien la vida però és una manera de viure”. En Víctor recomana a tothom que tingui un animal a casa. “Tothom n'hauria de tenir un, en els dies bons i en els dolents. T'obliguen a tenir una rutina diària, a treure'ls”, diu. Actualment dedica la seva energia a la seva carrera com a biòleg, a tenir cura dels seus gossos, a entrenar-los i a aconseguir que el mushing es popularitzi per tal que un dia sigui reconegut com a esport olímpic.
