Hi ha amors que tot ho trenquen: l'ansietat dels gossos


Hi ha amors que tot ho trenquen: l'ansietat dels gossos

Quan una mascota trepitja per primera vegada la seva futura llar es converteix en el centre d'atenció de tota la família. Rep carícies, abraçades, aliment, companyia…Tot allò a què pot aspirar en el món caní. En aquesta situació no és estrany que el propietari es converteixi en l'objecte més preuat de la mascota. “¡Si és que en Joan és meravellós!” –pensa en Brutus. “Em rasca darrere de les orelles, juga amb mi, em treu a passejar quan tinc pipí, correm pel parc, em dóna de menjar, em raspalla cada dia… Què més puc demanar?”. A Brutus no li passa pel cap que el seu idolatrat Joan tingui assumptes propis per atendre i que durant determinades hores al dia hagi d'estar fora de casa.

En el moment en què en Joan creua la porta i desapareix, comença el drama: laments, udols, esgarrapades a les portes, sabatilles destrossades… En fi, que quan en Joan torna es troba la casa convertida en un camp de batalla i està tan enfadat que no se li acut res més que renyar el seu fidel amic.

Aquesta situació que acabem de descriure es denomina ansietat per separació i es deu a l'excessiva afecció que l'animal sent pel seu amo. Tot i que requereix una mica de paciència, aquesta conducta es pot controlar. Es tracta d'anar acostumant l'animal a quedar-se sol. Primer ens hem d'acostar a la porta, posar-nos l'abric, agafar les claus, etc. Després hem de repartir aquest pas i obrir la porta sense sortir. A continuació, hem de sortir, però sense tancar la porta. El següent pas consisteix a repetir els passos anteriors i tancar la porta uns segons. Quan el gos toleri aquesta absència de segons haurem d'ampliar el temps, però sempre molt poc a poc.

L'afecte és una cosa estupenda i molt necessària, però si no volem que aquests amors apassionats ens destrossin la casa i, a la llarga, acabin amb la convivència, serà millor que els encarrilem.