L'Alzheimer dels gossos

Síndrome

Tècnicament s'anomena Síndrome de disfunció cognitiva, però molts propietaris la coneixen com l'Alzheimer dels gossos i és la responsable dels canvis marcats que apareixen al comportament i les capacitats cognitives d'alguns gossos d'edat avançada. Darrere d'aquesta síndrome hi ha un intens procés de degeneració del sistema nerviós central que no té res a veure amb el deteriorament cognitiu normal que experimenten molts gossos grans.

Signes

Al principi, els canvis en el comportament són “subtils” i poc específics i no provoquen la preocupació del propietari que els atribueix a l'envelliment normal de la mascota: el gos pot estar menys actiu, pot jugar i interactuar menys amb el seu entorn social i mostrar-se més ansiós del que acostumava a estar abans. Aquests signes, sovint, passen desapercebuts fins que apareixen alteracions més evidents que s'acostumen a agrupar en quatre categories: alteracions de les relacions socials, alteració del cicle son-vigília, desorientació, pèrdua de la memòria i retard en l'aprenentatge. Des del punt de vista social, un gos amb síndrome de disfunció cognitiva acostuma a disminuir la interacció amb el propietari, està menys interessat en rebre carícies o jugar, realitza menys rituals de salutació i mostra menys excitació abans de sortir a passejar. L'alteració del cicle son-vigília es detecta quan el gos es desperta per la nit i dorm més durant el dia. La desorientació pot provocar que el gos “es perdi” dins de casa o a d'altres llocs familiars, deambuli sense un objectiu clar, es quedi “bloquejat” darrere d'un objecte sense saber com rodejar-lo o pugui quedar-se amb la mirada fixa en un determinat lloc. La pèrdua de memòria i el retard en l'aprenentatge s'acostumen a detectar quan el gos deixa de realitzar exercicis coneguts, orina i defeca dins de casa, no reconeix persones o mascotes que formen part del seu entorn o els costa aprendre coses noves.

Comportament

Tanmateix, els gossos afectats no mostren tots els símptomes sinó que cadascú mostra el seu propi conjunt d'alteracions del comportament, que empitjoren amb el temps. Els gossos poden desenvolupar aquesta malaltia a partir dels 7 anys i segons les estadístiques, fins un 35% dels gossos geriàtrics en podria estar afectat, i s'ha de tenir en compte que es tracta d'una patologia infradiagnosticada.

Diagnòstic

Actualment, l'únic diagnòstic de la síndrome de disfunció cognitiva que pot realitzar el veterinari és de tipus presumptiu: es basa en descartar patologies orgàniques que podrien justificar els canvis en el comportament (com les malalties degeneratives, els   tumors, i la disminució dels sentits), i analitzar en detall els canvis de comportament que el propietari indiqui per diferenciar entre els canvis lligats a la síndrome de disfunció cognitiva i altres problemes de comportament que no tenen relació amb l'envelliment.

Rutina

Un cop diagnosticada, aquesta patologia no es pot curar. Tot i això, hi ha diverses opcions que poden alentir el procés degeneratiu i que poden millorar la qualitat de vida de l'animal i alleugerar la preocupació del propietari. Es poden administrar fàrmacs, nutricèutic, dietes especials i dur a terme algunes pautes, com per exemple mantenir una rutina fixa de menjar i passeig, evitar canvis a casa i tornar a ensenyar-li amb paciència i molts premis els hàbits que ha perdut.

Mesures

Tot i que només són mesures pal·liatives, aquestes opcions poden alentir el curs de la malaltia i són més efectives quan el problema es diagnostica en la seva fase inicial. Així que és molt important que els propietaris de gossos grans que detectin un canvi en el comportament de la seva mascota, consultin el veterinari al més aviat possible.